Cartagena de Indias seria l’indret que posaria el punt i final al nostre viatge. Punt i seguit, esperem matisar algún dia.
Quan faig memòria d’aquella ciutat, em ve al cap un d’aquells llocs amb un exagerat contrast entre la riquesa i la pobresa, un d’aquells llocs que no estan fets per als seus habitants, sinó per als que provenen de terres forasteres amb les butxaques plenes de capital. No deixa de tenir els seu encant, en tant que els carrers, que mantenen la seva arquitectura original, estan cuidats amb tot detall. Tot i així, un cop s’atravessen les parets emmurallades que la separen del món exterior, es fa evident la seva poca autenticitat, i l’abisme que la separa de la Colòmbia quotidiana.
Cal dir, però, que pensar en Cartagena és recordar, sobretot, sensacions. Havien estat tres anys de viatge i ens envaia la nostàlgia, la incertesa i alhora les ganes de tornar a començar.
Ja feia temps que la fatiga s’apoderava de nosaltres, aquesta segona etapa no havia estat el mateix. No em cansaré de repetir que tenir o no una data de tornada determina el ritme i la intensitat de l’experiència. La llibertat de no saber quan tornar, ni de saber de la necessitat de fer-ho, és molt gran. Tanmateix, ara que sí que hi havia data, hi havia hagut pressa, pressió, condicions.
Capítol a part (o no): estava embarassada. Ser primerenca en qualsevol cosa sempre té la seva dificultat. Estar embarassada fora de casa té la de no poguer compartir-ho, la de no saber si a nivell mèdic i de salut estavem fent el que tocava, la de tenir alts i baixos emocionals exponencials, la de morir-me de fàstic amb cada olor que em passava pel nas, o cada gust o textura que palpava amb la llengua… Però teniem moltes ganes d’arribar a casa, resoldre els dubtes i compartir la il.lusió amb la nostra gent.
Estavem esgotats de fer maletes a diari, voliem confort, però tampoc sabiem on plantar de nou les arrels. Diuen que un cop te’n vas, ja no ets mai més ni d’aquí ni d’allà, que no t’acabes d’ubicar. És rotundament cert. Això també ens preocupava, i de fet avui (tres anys més tard), encara no ens hem retrobat.
Pensar en aquests tres anys, m’infla d’alegria, de records, de persones, d’experiències, d’emocions. Sovint em dibuixa un somriure i m’enorgulleix i em posa la pell de gallina. És un aprenentatge de vida que repetiria mil vegades i que recomano fermament a totes aquelles i aquells que tenim el privilegi de poguer escollir-lo. No hi ha universitat que valgui. Sortiu, obriu fronteres, feu-vos humils i apreneu d’altres maneres de viure la vida.
Iru (tres) és el fruit d’aquests tres intensos anys de vida.
sagutxus 