Archive for October, 2016

Cartagena de Indias

Posted: October 22, 2016 in Uncategorized

This slideshow requires JavaScript.

Cartagena de Indias seria l’indret que posaria el punt i final al nostre viatge. Punt i seguit, esperem matisar algún dia.

Quan faig memòria d’aquella ciutat, em ve al cap un d’aquells llocs amb un exagerat contrast entre la riquesa i la pobresa, un d’aquells llocs que no estan fets per als seus habitants, sinó per als que provenen de terres forasteres amb les butxaques plenes de capital. No deixa de tenir els seu encant, en tant que els carrers, que mantenen la seva arquitectura original, estan cuidats amb tot detall. Tot i així, un cop s’atravessen les parets emmurallades que la separen del món exterior, es fa evident la seva poca autenticitat, i l’abisme que la separa de la Colòmbia quotidiana.

Cal dir, però, que pensar en Cartagena és recordar, sobretot, sensacions. Havien estat tres anys de viatge i ens envaia la nostàlgia, la incertesa i alhora les ganes de tornar a començar.

Ja feia temps que la fatiga s’apoderava de nosaltres, aquesta segona etapa no havia estat el mateix. No em cansaré de repetir que tenir o no una data de tornada determina el ritme i la intensitat de l’experiència. La llibertat de no saber quan tornar, ni de saber de la necessitat de fer-ho, és molt gran. Tanmateix, ara que sí que hi havia data, hi havia hagut pressa, pressió, condicions.

Capítol a part (o no): estava embarassada. Ser primerenca en qualsevol cosa sempre té la seva dificultat.  Estar embarassada fora de casa té la de no poguer compartir-ho, la de no saber si a nivell mèdic i de salut estavem fent el que tocava, la de tenir alts i baixos emocionals exponencials, la de morir-me de fàstic amb cada olor que em passava pel nas, o cada gust o textura que palpava amb la llengua… Però teniem moltes ganes d’arribar a casa, resoldre els dubtes i compartir la il.lusió amb la nostra gent.

Estavem esgotats de fer maletes a diari, voliem confort, però tampoc sabiem on plantar de nou les arrels. Diuen que un cop te’n vas, ja no ets mai més ni d’aquí ni d’allà, que no t’acabes d’ubicar. És rotundament cert. Això també ens preocupava, i de fet avui (tres anys més tard), encara no ens hem retrobat.

Pensar en aquests tres anys, m’infla d’alegria, de records, de persones, d’experiències, d’emocions. Sovint em dibuixa un somriure i m’enorgulleix i em posa la pell de gallina. És un aprenentatge de vida que repetiria mil vegades i que recomano fermament a totes aquelles i aquells que tenim el privilegi de poguer escollir-lo. No hi ha universitat que valgui. Sortiu, obriu fronteres, feu-vos humils i apreneu d’altres maneres de viure la vida.

Iru (tres) és el fruit d’aquests tres intensos anys de vida.

Palomino

Posted: October 22, 2016 in Uncategorized

 

This slideshow requires JavaScript.

Quan vam arribar a Palomino l’Eder estava malalt, i buscàvem algun lloc amb un mínim de confort per a poder passar les penes. A l’hostal Nahual, la Mimi i el seu company, que no tenien cap pressa per a captar hostes, ens van rebre amb els braços oberts. Un pati ben fresc i relaxant ple d’arbres fruiters i ocells i altres animals que es podien contemplar des de les hamaques, cuina completa i una habitació amb bany privat impol•luta només per a nosaltres. Alguna cosa ens deia que aquell havia de ser el lloc i, de fet l’estada a Palomino va ser d’aquelles que vam anar allargant i allargant i allargant i, si no hagués estat perquè aquesta vegada el nostre viatge tenia data de caducitat, s’hagués allargat fins a vés a saber quan.
El poble no té res, i potser és aquesta senzillesa el que ens va atrapar. Un sorollós carrer principal que acumula petits comerços a banda i banda de l’atrafegada carretera i un polsegós carrer més que, sense asfaltar i sota un sol abrasador, condueix fins a la platja. Per fi tornàvem a ser al Carib! Aigües turqueses, sorra blanca i un munt de palmeres arrenglerades. Quin plaer! A costat i costat la platja limitava amb dos rius que convidaven a banyar-se en les seves verdes i exuberants desembocadures.
Uns quants baretos cars per a guiris que no vam trepitjar, reggae al carrer i, això si, en un lloc que no hagués cridat l’atenció de ningú, un dels millors plats que ens han cuinat en tot el viatge: una cassoleta de marisc que ens transportava olors i gustos dels de casa. Si caieu per allà alguna vegada, només heu d’anar “donde Oscar” i preguntar quin plat toca aquell dia.
Cada tarda, quan queia el sol, enmig d’aquell popurri entre el no res i la modernitat, apareixia al bell mig del poble alguna familia de koguis, un grup ètnic que viu en petits poblats de la Sierra Nevada de Santa Marta. De cabells negres i pell morena, vestits de blanc fins als genolls i teixint bolsos com qui respira generaven un interessant contrast. De seguida van captivar la nostra atenció. D’on venien? Al cap de pocs dies ja ens havíem decidit a endinsar-nos a la selva per descobrir-ho.